Canvi Climàtic i CO2 (segona part)

A aquest capítol ens preguntem com hem arribat a aquesta situació, si els països més desenvolupats, és a dir els que més recursos consumeixen, han anat disminuint les emissions de gasos hivernacle.
És cert que amb la globalització econòmica, la irrupció dels països emergents ha augmentat considerablement el consum, no obstant això, encara avui és el primer món qui consumeix més de les tres quartes parts dels productes industrials que es produeixen.
Com és possible llavors?
La globalització ha traslladat la producció als països emergents, i durant el procés industrial es consumeix molta energia, moltíssima més que si es produís als països consumidors, ja que en aquests el control i la normativa és molt més exigent. A més, la caiguda de preus que representa el fet de produir-los en llocs on la mà d’obra és molt més barata i la normativa gairebé inexistent, ha fet que es produeixi i es consuma molt més. A això li hem d’afegir l’energia que es necessita per al transport d’aquest producte des del món productiu al consumidor. De fet la producció i consum d’energia fòssil ha anat en augment any rere any.
En aquest gràfic podrem observar els principals fluxos d’emissió de CO2. El gràfic ens mostra a la Xina com a exportador net de CO2, mentre que els EUA, encara que sigui un gran productor, importa gran quantitat d’ell en forma de productes fabricats fora del seu territori. Per desgràcia aquest gràfic no contempla la ingent quantitat que produeixen la Índia, Pakistan, Tailàndia, Indonèsia, Filipines, Brasil, i una llarga llista de països productors de béns, que nosaltres, feliços habitants del primer món, consumim alegrement mentre ens preocupem de les emissions dels nostres cotxes i les nostres calefaccions.

Segons Climate Analysis Indicators Tool (CAIT 2.0) deu països produeixen prop del 70% de l’els gasos efecte hivernacle, tractant a la UE com a país, ja que els països que la conformen han cedit la seva sobirania sobre aquest tema. Si volem limitar a 2 graus Celsius la pujada de la temperatura global per a aquest segle, aquests països haurien de reduir dràsticament i immediatament l’emissió d’aquests gasos, cosa molt improbable ja que tendeixen a augmentar.

(LUCF fa referència als emissions derivades del canvi d’ús de la terra i de la silvicultura.)

No obstant això, no podem oblidar que el problema de l’escalfament és global, principalment dels Estats, però també de les persones. I si ho estudiem des d’aquesta perspectiva, la situació canvia radicalment. Quina legitimitat té un canadenc, que segurament és una de les persones aparentment més conscienciades del món pel que fa al medi ambient, a exigir a la població de la Xina o de l’Índia, més estalvi energètic o que emeti menys gasos hivernacle?
En el següent gràfic podem veure les emissions de gasos efecte hivernacle per habitant i Estat. En ell podem veure la gran diferència entre el Canadà i els EUA, pel que fa a la UE i el Japó, societats totes elles de semblant poder adquisitiu.

Tot d’una ens podria sorprendre la mitjana tan semblada de països com el Japó, un país completament industrialitzat i molt consumista, i amb un elevat poder adquisitiu de tots els seus habitants, amb la resta de països que li van darrere. A Europa, sense anar més lluny, les diferències en qualitat de vida, poder adquisitiu i industrialització, són brutals. La major part de la població xinesa encara és rural i en molts casos ni tan sols disposa d’electricitat. A Mèxic les diferències socials són tan aclaparants que no permet cap comparació amb la resta de països.

Un dels paràmetres que mostren l’eficiència industrial o fins i tot la relació entre producció i consum, és la comparativa entre PIB i emissions, encara que actualment molts estudiosos de l’economia estiguem abandonant el PIB com a mesura fiable, encara més en un cas com aquest tal com podrem observar en les següents línies.
Aquest model de mesurament hauria de servir per mostrar el grau d’eficiència de les diferents societats productives, o dit d’una altra manera la descarbonizació de la seva economia, principalment la que genera energia.
La mitjana mundial de CO2 en relació al PIB és de 372 tones de gasos d’efecte hivernacle per cada milió de dòlars de PIB. Set països estan per sota d’ella, mentre tres la superen. L’explicació pot estar en la seva manera de generar energia, en el transport, la calefacció dels seus espais tancats, o en el cas de la Xina perquè consumeix molt menys del que produeix, de manera que si escau, aquesta part de PIB no existeix.
Pel que fa a Brasil i Indonèsia podrien tenir la seva explicació en la desforestació, en convertir selva en terra de cultiu, augmentant significativament el valor de la terra i, per tant, el PIB.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *